La tàpia a Catalunya: pervivència i desaparició: el testimoni dels últims tapiadors del Pla d'Urgell

Abstract

La tàpia és una tècnica constructiva per bastirmurs de terra present al llarg de la història i en nombroses àrees geogràfiques arreu del món. A Catalunya té el seu origen coma mínimals poblats ibers i es pot dir que, fins al s. XIX, fou una de les tècniques més utilitzades en la construcció. La construcció amb tàpia a les nostres terres tingué el seu moment àlgid durant el s. XVIII a causa del creixement que experimentaren les ciutats arran de l’explosió demogràfica del moment, però les transformacions tecnològiques posteriors motivaren l’aparició de nous sistemes constructius i noves tipologies edificatòries.Això, entre d’altres causes, fa que durant el s. XIX vagi desapareixent l’ús generalitzat de la terra com a material i de la tàpia com a tècnica. En certs contextos locals, però, segueix existint fins ben entrat el s.XX, bàsicament en algunes zones rurals on els canvis socials, econòmics i tecnològics triguenmés a arribar. És el cas de la plana de Lleida i, singularment, l’àmbit geogràfic delPla d’Urgell, on es tapià amb terra fins als anys seixanta i amb formigó fins als vuitanta. Aquesta recerca intenta buscar les claus de la pervivència de la tàpia en aquest àmbit geogràfic i recollir el testimoni dels qui la visqueren. El treball s’ha basat en el testimoni viu d’un seguit de persones: antics tapiadors, persones coneixedores de la tècnica i testimonis delmoment en què encara es tapiava. Paral·lelament hi ha hagut tota la informació proporcionada per un altre tipus de testimonis: totes les edificacions existents fetes amb tàpia que conformen el paisatge agrari i també l’urbà. La gran quantitat de patrimoni construït amb tàpia als pobles delPla d’Urgell és una pàgina oberta de les diferents èpoques i contextos en què fou construït. Els antics tapiadors que s’hanpogut trobarhananat explicant comes tapiava, comera l’ofici de tapiador, fins quan s’hi van dedicar i tot un seguit d’anècdotes referents a l’ofici que ajuden a dibuixar el context social i cultural en el qual la tàpia prenia sentit i les causes de la seva pervivència, evolució i desaparició.