Episodi 6: Veu màquina

Abstract

Quasi Veu és un projecte d’investigació i curadoria desenvolupat per set agents de l’àmbit de les arts visuals i la cultura contemporània. Ha estat impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya en el context que la crisi de la COVID-19 ha generat en el sector cultural i, més concretament, en l’àmbit de les arts visuals. El projecte neix amb la voluntat de ser una plataforma de reflexió i de debat que es desplega tant en línia com presencialment. Aglutina pràctiques artístiques, d’investigació i de mediació, incorporant el diàleg amb agents d’altres àmbits i de diferents punts del territori. Episodi 6: Els humans tenen veu, les màquines no. Les màquines fan soroll, produeixen sons, vibren. I potser aquesta és la seva manera de parlar. Els humans, però, sovint han volgut que les màquines parlessin com ho fan les persones: amb una veu humana. O si més no, amb una veu quasi humana, amb una veu el més humana possible, amb una quasi veu. A banda d’aquests intents de posar veus a les màquines, els humans també han intentat enregistrar dins màquines les seves veus mateixes. O bé amplificar-les, difondre-les o emetre-les per mitjà d’aparells diversos. La veu humana cantant a través d’un gramòfon, parlant a través d’un walkie-talkie, deixant un missatge a un contestador automàtic, o enviant una nota de veu de whats’app és també una veu humana. O potser és una veu més que humana. O menys que humana. Potser és una veu humana i maquínica alhora. O quasi